El passat diumenge 19 de juny als jardins de Can Malet, vam reflexionar sobre el primer any de la nostra candidatura a l’Ajuntament, i vam presentar el butlletí d'informació popular La Formiga, una publicació que pretén donar una visió alternativa del nostre poble i trencar amb el discurs, sovint cofoi, que transmet El Masnou Viu, el butlletí elaborat per l’equip de govern del nostre Ajuntament.

En l’acte, persones de la nostra assemblea van assenyalar la necessitat d’obrir canals de comunicació alternatius per tal d’acostar altres realitats que també existeixen a la nostra vila, però que són massa sovint silenciades o ignorades. També van repassar l’activitat de la CUP al consistori durant el darrer any, com ara les mocions que no han prosperat perquè tocaven qüestions que anaven al moll de l’os del poder municipal. Van parlar de la necessitat, d’una banda, de donar a conèixer a la gent la quantitat de coses transcendents que es decideixen diàriament a l’Ajuntament, de les quals la majoria del poble no és ni remotament conscient i, d’una altra banda, de la necessitat d’aconseguir que tot allò que es decideix en despatxos de manera unipersonal pugui decidir-se, de manera oberta, pel poble en processos participatius de veritat, en què allò que decideixi el poble ho porti a terme l’Ajuntament, i no a la inversa com passa ara.

Vam comptar amb la presència de tres dones que ens van acostar l’experiència municipalista de la CUP en altres àmbits dels Països Catalans.

Míriam Ferràndiz, regidora de drets civils i ciutadania de Sabadell, portaveu de la Crida per Sabadell, ens va parlar de l’experiència a voltes feixuga a la institució. Feixuga o carregosa perquè han de veure-se-les amb l’agrupació socialista de Sabadell, moltes de les persones de la qual estan imputades per delictes de corrupció i maquinen constantment per mirar d’alentir al màxim possible el ritme de les transformacions socials que moltes persones volen dur a terme.

Ens va agradar molt que parlés del nivell de dedicació que exigeix l’acció consistorial, i ens va recordar que s’havien de posar límits a la dedicació institucional i política, perquè un dels nostres objectius és precisament posar les cures, el desenvolupament de les persones, en el centre de la nostra activitat. Dedicar jornades senceres de 10 hores, o més, a la gestió municipal, o sentir-se culpable per dedicar una tarda a estar amb la família entra en contradicció amb el nostre ideal social.

Míriam va insistir en la necessitat que la gent del carrer i de les associacions ajudin i empenyin des de fora per tal de poder transformar de manera real les polítiques municipals i poder tirar endavant els projectes transformadors. Ens va agradar molt l’experiència de les «sobiranies»: uns grups de treball que actuen de manera independent a l’acció consistorial, però donen suport a les regidories. Per últim, va parlar d’un objectiu que compartim plenament: «Per què estem a l’Ajuntament? Per portar les lluites del carrer a la institució.»

Montse Venturós, alcaldessa de Berga, ens va recordar que les institucions no són el poder real i que ens convé poder situar-hi els ajuntaments a l’oposició. En la conversa va quedar clar que aquest poder real està representat bé per un grup d’empresaris acostumats a fer negoci amb els béns públics, bé per un govern d’una altra institució que no respon als interessos comuns —Consell Comarcal, govern de la Generalitat, etc.

Montse ens va recordar, tanmateix, que cal canviar l’ideari social, el relat social, i que ens hem de desenvolupar a banda de la institució per tal de fer «que el carrer no s’adormi». En aquest sentit ens va parlar de les assemblees de barri de veïns i veïnes que promouen a Berga. En el cas del Masnou, ens agradaria que, més que no adormir-se, els nostres carrers, la nostra gent, es desvetllés del llarg son al qual ens ha sotmès, sense ni adonar-nos-en, el règim pseudodemocràtic en què vivim.

Montse ens va fer una explicació molt didàctica de com, des dels bancs i els poders econòmics i polítics superiors, s’influeix en la presa de decisions alhora que s’asfixia financerament un Ajuntament. Va explicar el cas de l’hospital comarcal de Berga, les nòmines del qual paga l’Ajuntament en un cas únic en tota Catalunya, i l’angoixa que van haver de patir les seves treballadores i treballadors fa pocs mesos perquè ni l’estat espanyol traspassava els diners a què hi estava obligat, ni la Generalitat posava mecanismes per trobar una solució, ni els bancs volien donar un sol euro a un consistori tant endeutat. Al final, tan sols vint minuts abans de signar un préstec per tal de no deixar les treballadores sense cobrar, la Generalitat avisava que feia la transferència de les quantitats degudes.

Està clar que hi ha deutes als ajuntaments que cal pagar, però també hi ha deute il·legítim, perquè s’ha produït per fer inversions fosques en projectes que no tenen res a veure amb l’interès general. Hem de pagar totes per l’espoli practicat per alguns en el passat? És evident que no, que no podem quedar-nos de braços creuats davant el robatori dels béns públics a través d’un deute il·legítim.

Sobre aquesta qüestió, en la conversa que es va encetar més tard, tant la Montse Venturós com l’Eulàlia Reguant van assenyalar la necessitat de crear una xarxa de municipis i institucions que s’oposin al deute il·legítim, que s’oposin al poder d’uns pocs i al seu guany a costa del benefici col·lectiu. Una xarxa d’institucions —ajuntaments, consells comarcals i tant de bo també la Generalitat— que sí tindria força per enfrontar-se als poders econòmics i financers del capitalisme actual.

Eulàlia Reguant, diputada al Parlament de Catalunya, ens va recordar, seguint la reflexió sobre el poder popular i de poder real que:

«com més allunyada estigui la presa de decisió més es converteix en una pugna pel poder». I va afegir que «el poder el té la gent, el que fem [la CUP] és traslladar el poder de la institució al carrer (...) és des de fora que s’ha d’aportar a dins (...) la institució és una eina més que tenim per construir poble».

Aquestes reflexions ens recorden que no hem d’entendre la institució com una finalitat. L’objectiu no pot ser controlar la institució perquè allà és on es decideixen la gran majoria de coses transcendents. Per la CUP l’objectiu és aconseguir que els centres de decisió es traslladin al poble, a les persones, però per això cal tenir un poble auto organitzat, que no estigui dirigit ni controlat des de les institucions.

Després de les intervencions es va obrir un torn de precs i preguntes en què van preguntar a l’Eulàlia sobre què havia de ser primer: «La independència o la revolució social?». La resposta va ser que ambdós conceptes els entenem com a sinònims, que volem totes dues coses alhora perquè la nostra voluntat de canvi i transformació no pot fonamentar-se en cap renúncia ja que, aleshores, tindríem, com a poble, el fracàs assegurat.

Al final es va comentar amb el públic assistent la necessitat de mantenir la mobilització al carrer, la necessitat de tornar a sortir al carrer a manifestar-se, a expressar la voluntat del poble de canviar i de fer moure les coses des del carrer.